ANIVERSARI D'UNA GUERRA IL·LEGAL

En José María I “El Melenut”, el gran líder “libegal” hispànic, ha pres la decisió de fer sentir la seua veu des del racó de la història on s’hi troba en aquest moment, a la dreta de Déu Pare, Mr. Danger, en George Bush, i ho ha fet per tal de deixar ben a les clares la seua postura envers la guerra de l’Iraq, dient-ne que va ser una decisió encertada, justa i necessària, i a més a més la situació a l’Iraq, sense ser “idíl·lica” és molt millor que la d’abans de la guerra. Cal tenir la cara ben dura o el cervell fet mistos per a fer aquesta malaltissa exposició d’una realitat distorsionada i tant allunyada de la veritat que fa fretat. Mr. Danger, el senyor Bush, que té la cara tan dura i la mateixa talla moral que el seu deixeble però que “gaudeix” d’un quocient intel·lectual molt per davall, també ha eixit a la palestra per a amollar-nos el mateix discurset demagògic i mentider. Tots dos en son conscients de la desfeta, el desgavell i de la manca de legitimitat que va representar la invasió de l’Iraq, on no hi havia armes de destrucció massiva, ni n'hi havia hagut mai, tot i les declaracions histriòniques del “líder còsmic” dient-nos “mireu-me als ulls, i creieu-me, a l’Iraq, no tingau cap dubte, hi ha armes de destrucció massiva”, tot sabent-ne que això era i és mentida.

Tot lo món, llevat d’aquests dos personatges, sabia que la democràcia s’assoleix per la ciutadania i per la voluntat de la ciutadania, no per la força de les armes mitjançant una invasió militar. El resultat de la invasió no ha suposat la reducció del terrorisme islàmic o islamista internacional, les dades son aclaparadores i no deixen lloc al dubte, els atemptats terroristes a lo llarg del món sencer s’han multiplicat i han assolit dimensions cada vegada més esborronadores, amb centenars de morts i desenes de ferits. La situació política a la zona no s’ha estabilitzat sinó que més prompte el que ha passat és que s’ha desestabilitzat encara més de tal manera que ara mateix viure a l’Iraq és prou més perillós que no abans de la invasió militar. Després de la guerra la democràcia no ha arribat al país dels mil i un contes sinó que en tot cas una oligarquia de buròcrates està enfrontada a una xarxa de clienteles mafioses establertes entre els caps tribals de les diferents regions. La situació econòmica de la població iraquiana lluny de millorar ha empitjorat sensiblement, i hui en dia sobreviure al país s’ha tornat en una aventura prou dificultosa, amb elevades taxes d’atur i pobresa. És cert que la invasió militar nord-americana i anglesa (amb la col·laboració de l’exèrcit espanyol això sí en tasques humanitàries) va acabar amb la dictadura militar de Saddam Hussein, però al seu lloc hi ha deixat el caos, la mort i la misèria; és dur, sobretot per a un demòcrata convençut com jo, dir que la gent vivia millor amb Saddam que amb els invasors occidentals, però aquesta és la realitat.

La democràcia no pot imposar-se a canonades, ni la duen els exèrcits invasors, és el resultat de la voluntat del poble sobirà. Les mentides no es transformen en veritats mitjançat la seua repetició compulsiva, tot i que se’n repeteixen pels líders mundials. El “trio de les Açores”, Bush, Blair i Aznar, són uns esclaus de les poderoses multinacionals globalitzadores de la misèria a les quals s’hi deuen i a les quals hi serveixen obedientment i sense discrepàncies. El món estarà millor sense dictadors militars, però també sense el “trio de les Açores”, perquè han de ser els pobles els qui troben el seu camí cap a la democràcia, sense invasions i sense veritats absolutes, la qual naixerà de l’acord i el consens i no de la imposició d’uns sobre d’altres. Aznar i qui li faça costat, qui recolze les seues mentides, és i són responsables del que passa a l’Iraq, de la mort de milers de persones i de la ruïna d’un poble, seua és la culpa i seu el pecat.