L'EXEMPLE DELS INDIS HUIXOLES

Diu l’Enric Nomdedéu, regidor del BNV a l’ajuntament de Castelló, al seu bloc que entre la tribu dels indis Huixoles de Mèxic hi ha el costum de compartir el dolor del part entre la dona i el home, de tal manera que quan arriba el moment l’home s’asseu al costat de la dona i es nuga els testicles amb una corda – un nus a cada testicle – els quals extrems els té la dona a les seues mans, així quan la dona pateix els dolors del part estira de les cordes i socialitza – diguem-ho així – el dolor. Probablement les dones no entendran – però els homes sí – que la imatge faça fredat només de pensar-ho, però el cert és que m’hi faig una idea de quin serà el dinamisme de les taxes de nativitat i de creixement vegetatiu a la dita tribu; estic veritablement sorprès de que els indis Huixoles encara sobrevisquen. I ara parlant seriosament este cap de setmana hem vist una original protesta d’un grup de defensa dels animals – DefensAnimal.org – contra les tortures que els fan als animals als laboratoris, com ara: injectar-les lleixiu o rentavaixelles als ulls dels conills, els quals estan nugats i immobilitzats. Una cordeta als ous dels experimentadors no en vindria malament, dic jo.

L’exemple dels indis Huixoles és un exemple de dignitat, de solidaritat i fins i tot d’amor vertader, perquè no em negareu que cal amar amb molta força la teua parella com per a lliurar-li les cordes que t’has nugat als ous per tal de compartir el dolor del part. Jo crec que les dones haurien d’exigir a les seues parelles masculines que seguiren l’exemple dels Huixoles, d’aquesta manera se’n duria la igualtat fins a l’extrem, la solidaritat al seu estat més pur, els homes demostrarien el seu vertader amor a la dona en compartir el tràngol i els fills – i les filles – serien més estimats i estimades perquè per tindre’ls tots dos haurien passat per lo mateix tot socialitzant el patiment físic. Segurament si més d’un seguira l’exemple dels Huixoles, se nugués una cordeta als ous i lliurés els extrems a qui pensés donar-li “estopa” tot aniria millor. Pense, per exemple, en el “xicotet talibà de sagristia” què n’estaria de maco si es nugués els ous i ens deixés les cordetes!; o en aquell arquebisbe que va parlar contra les cures pal·liatives tot argumentant-hi que la mort de Nostre Senyor havia estat digna malgrat l’intens dolor que va patir per qüestions diguem-ne “accessòries” com ara la tortura – que ens deixe les cordetes nugades als ous, que ens les deixe! – i el martiri.

La misèria moral de l’espècie humana és proverbial i s’arrossega des del començament quan l’homo sapiens va eliminar l’homo neanderthalensis mitjançant una llarga i dolorosa angunia. No sé qui va dir que en tenia prou amb saber que el seu interlocutor era un esser humà per a concloure que pijor ja no podia ser, però en tot cas tenia raó, per això és tan important l’exemple dels indis Huixoles què fan una mica d’àncora de fixació què permet frenar el moviment de fugida i recuperar la fe en la humanitat en constatar que hi ha certa esperança, tot i que la cosa continua estant fotuda.

VIAJE PENITENCIAL A LAS CATACUMBAS DE LA IZQUIERDA

En esta vida se puede ser zopenco o energúmeno, o ambas cosas a partes iguales, y como es gratis hay quien la avaricia le lleva al exceso. Por ejemplo: dice un edil de IU en el País Vasco (Provincias Vascongadas, Euskadi, Euskal-Herria, o como coño quiera que se llame la cosa) que es menester huir de maniqueísmos sobre “buenos” y “malos” cuando se hable de echar a la calle a los alcaldes y alcaldesas vinculadas al terrorismo etarra. Para ser mamarracho no hay que entrenarse mucho, y a algunas personas les sale por su natural – como los berberechos – pero hay quien, pese a todo, acude regularmente a duros entrenamientos de perfeccionamiento y acaba alcanzando un alto grado de especialización, convirtiéndose en un mamarracho profesional. Al mamarracho profesional le salen las mamarrachadas por las orejas a modo de torrente de mierda y cuando se le desborda la fosa séptica que tienen en el cráneo vomitan su miseria moral vía oral. Pues este sujeto impresentable ha reventado, ya lo ven, y en este reventón se le ha vaciado el depósito de detritos. Y lo peor del caso no es el anormal en sí sino el coro de palmeros que aplauden sus ocurrencias y sustentan su paradigmática falta absoluta de dignidad.

Luego vendrá Llamazares, que es como la zarzamora pero sin afeitar, llorando por las esquinas que se le lleva el “tsunami bipartidista” cuando lo que le pasa es que se lo está tragando la “resaca mamarrachista” endémica de su “partido” o lo que quiera que sea el engendro en cuestión. A diferencia de PP y PSOE, que viven su particular crucero de placer con destino “el centro”, la deriva del comunismo hispano es un viaje penitencial a las catacumbas con destino final en el ostracismo; y ya van por las cavernas lóbregas e insalubres. Y se lo ha dicho bien clarito el camarada Anguita – aquel de las tres “p”: “programa, programa y programa” – que es que lo que urge “refundar” y no “relanzar”, pero todo el camaraderío languideciente de vetustez y armado hasta los dientes de dogmatismo mesiánico se ha escondido en la cueva y no oye ni ve nada. Claro que habría que plantearse si alguna vez han salido de la caverna y si alguna vez han escuchado u observado algo que no les reafirmase en su particular verdad revelada. Estos iban a salvarnos porque tenían la bendición del “padrecito” y habían recibido la verdad de manos del barbudo autor de “El Capital” en cómodos tomos de bolsillo, pero lo que han hecho es hundirse, y hundirnos a los demás, en su miseria moral, del que el mamarracho filo-terrorista que se les ha destapado impúdicamente allá en tierras vascas es sólo la punta del iceberg y lo verdaderamente jodido está sumergido en su propia podredumbre.

Urge dar carpetazo cuanto antes, de manera contundente y definitiva, a esta panda de anacrónicos cavernícolas, más que nada para ahorrarnos estos espectáculos bochornosos. Dejémoslos allá escondidos en sus cuevas, excavadas “a uña y dientes” en la roca de la madre tierra, custodiando su precioso tesoro, las esencias de la izquierda, como “El Golum” de El Señor de Los Anillos; encorvados, viejos, demacrados y enajenados por su sempiterna soledad enloquecedora. Olvidémoslos, será lo mejor, háganme caso, o acabaremos tarados como ellos.